CAJEI - Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista

La segona declaració de l'Havana

A la vesprada de la seva mort, en una lletra inacabada perquè una bala espanyola li travessà el cor, el 18 de maig de 1895 José Martí, apòstol de la nostra independència, escrivia al seu amic Manuel Mercado; Ja no puc escriure... ja estic cada dia en el perill de donar la vida pel meu país i pel meu deure... dimpedir a temps amb la independència de Cuba que sescampin per les Antilles els Estats Units i caiguin, amb aqueixa força més, sobre les nostres terres dAmèrica. Tot el que he fet fins avui, i el que faré, és per a això...
Les mateixes obligacions menors i públiques dels pobles, més vitalment interessats a impedir que a Cuba sobri, per lannexió dels imperialistes, el camí que cal tancar, i que amb la nostra sang anem tancant, de lannexió dels pobles dAmèrica del Nord tèrbol i brutal que els menysprea, els havien impedit ladhesió ostensible i lajut palès a aquest sacrifici, que es fa en el bé immediat i dells.
Vaig viure en el monstre, i en conec les entranyes: -i la meva fona és la de David.
Martí, el 1895, ja assenyalà el perill que planava sobre Amèrica i anomenà limperialisme pel seu nom: Imperialisme. Als pobles dAmèrica advertí que ells eren els més interessats que Cuba no sucumbís a la cobdícia ianqui menyspreadora dels pobles llatinoamericans.
I amb la pròpia sang, vessada per Cuba i per Amèrica, rubricà les paraules pòstumes que, en homenatge al seu record, el poble de Cuba escriu avui a la capçalera daquesta Declaració.
Han passat 67 anys. Puerto Rico esdevingué colònia i encara ho és, farcida de bases militars. Cuba també caigué a les urpes de limperialisme. Les tropes daquest ocuparen el nostre territori. Lesmena Platt fou imposada a la nostra primera constitució com a clàusula humiliant que consagrava lodiós dret dintervenció estrangera. Les nostres riqueses passaren a les seves mans, la nostra història fou falsejada, la nostra administració i la nostra política emmotllada totalment als interessos dels interventors; la nostra nació sotmesa a 60 anys dasfíxia política, econòmica i cultural.
Cuba, però, saixecà. Cuba pogué redimir-se ella mateixa de la tutela borda. Cuba trencà les cadenes que lligaven la seva sort a limperi opressor, rescatà les seves riqueses, reivindicà la seva cultura, i desplegà la seva bandera sobirana de Territori i Poble Lliure dAmèrica.
Els Estats Units ja no podran caure mai més sobre Amèrica amb la força de Cuba, però, dominant la majoria dels altres estats dAmèrica llatina, els Estats Units pretenen caure sobre Cuba amb la força dAmèrica.
Què és la història de Cuba sinó la història dAmèrica llatina? I què és la història dAmèrica llatina sinó la història dÀsia, dÀfrica i dOceania? I què és la història dels pobles sinó la història de lexplotació més despietada i cruel de limperialisme en el món sencer?
Al final del segle passat i a linici de lactual un grapat de nacions econòmicament desenvolupades havien acabat de repartir-se el món i sotmès al seu domini econòmic i polític les dues terceres parts de la humanitat, que, així, es veié obligada a treballar per a les classes dominants del grup de països deconomia capitalista desenvolupada.
Les circumstàncies històriques que permeteren a certs països europeus i als Estats Units dAmèrica del Nord un alt nivell de desenvolupament industrial els situaren en posició de poder sotmetre al seu domini i explotació la resta del món.
Quines motivacions empenyeren aqueixa expansió de les potències industrialitzades? Foren raons de tipus moral, civilitzadores, com ells al·legaven? No: foren raons de tipus econòmic.
Dençà del descobriment dAmèrica, que llançà els conqueridors europeus a través dels mars a ocupar i explotar les terres i els habitants daltres continents, lafany de riqueses ha estat el mòbil fonamental de la seva conducta. El descobriment dAmèrica mateix es féu a la recerca de rutes més curtes cap a lOrient, les mercaderies del qual eren altament pagades a Europa.
Una nova classe social, els comerciants i els productors darticles manufacturats per al comerç, sorgeix del si de la societat feudal de senyors i serfs a la darreria de ledat mitjana.
La set dor fou el ressort que féu moure els esforços daqueixa nova classe. Lafany de lucre fou lincentiu de la seva conducta a través de la història. Amb el desenvolupament de la indústria manufacturera i el comerç anà creixent la seva influència social. Les noves forces productives que es desenvolupaven al si de la societat feudal xocaven cada cop més amb les relacions de servitud pròpies del feudalisme, amb les seves lleis, les seves institucions, la seva filosofia, la seva moral, el seu art i la seva ideologia política.
Noves idees filosòfiques i polítiques, nous conceptes del dret i de lestat foren proclamats pels representants intel·lectuals de la classe burgesa i, a poc a poc, per respondre les noves necessitats de la vida social, esdevingueren consciència en les masses explotades. Eren llavors, idees revolucionàries enfront de les idees caduques de la societat feudal. Els camperols, els artesans i els obrers de les manufactures, encapçalats per la burgesia, enfonsaren lordre feudal, la seva filosofia, les seves idees i institucions, les seves lleis i els privilegis de la classe dominant, és a dir, la noblesa hereditària.
Aleshores la burgesia considerava justa i necessària la revolució. No pensava que lordre feudal podia i havia de ser etern com pensa ara que ho ha de ser el seu ordre capitalista. Encoratjava els camperols a deslliurar-se de la servitud feudal, encoratjava els artesans contra les relacions gremials i reclamava el dret al poder polític. Els monarques absoluts, la noblesa i lalt clergat defensaven aferrissadament els seus privilegis de classe, proclamant el dret diví de la corona i la intangibilitat de lordre social. Ser liberal, proclamar les idees de Voltaire, Diderot o Rousseau, portaveus de la filosofia burgesa, constituïa aleshores per a les classes dominants un delicte tan greu com ho és avui per a la burgesia ésser socialista i proclamar les idees de Marx, Engels i Lenin.
Quan la burgesia conquereix el poder polític i estableix, sobre les runes de la societat feudal, el seu mode capitalista de producció, erigeix sobre aquest mode de producció el seu estat, les seves lleis, les seves idees i institucions. Aqueixes institucions consagraven en primer lloc lessència de la seva dominació de classe: la propietat privada. La nova societat, basada en la propietat privada sobre els mitjans de producció i en la lliure competència, quedà així dividida en dues classes fonamentals: luna posseïdora dels mitjans de producció, cada cop més moderns i eficients, laltra desproveïda de tota riquesa, posseïdora tan solament de la seva força de treball, obligada a vendre-la al mercat com una mercaderia més per tal de subsistir.

Rompudes les traves del feudalisme, les forces productives es desenvolupen extraordinàriament. Sorgiren les grans fàbriques on sacumulava un nombre cada vegada major dobrers.
Les fàbriques més modernes i tècnicament eficients anaven desplaçant del mercat els competidors menys eficaços. El cost dels equips industrials esdevenia cada dia més alt; calia acumular cada cop sumes superiors de capital. Una part important de la producció sanà acumulant en un nombre menor de mans. Així nasqueren les grans empreses capitalistes i, més endavant, les associacions de grans empreses a través de càrtels, sindicats, trusts i consorcis, segons el grau i el caire de lassociació, controlats pels posseïdors de la majoria de les accions, és a dir, pels cavallers dindústria més poderosos.
La lliure competència, característica del capitalisme en la seva fase primera, féu pas als monopolis que concertaven acords entre ells i controlaven els mercats.
Don sortiren les sumes colossals de recursos que permeteren acumular milers de milions de dòlars a un grapat de monopolistes? Senzillament, de lexplotació del treball humà. Milions dhomes obligats a treballar per un salari de subsistència produïren amb el seu esforç els capitals gegantins dels monopolis. Els treballadors acumularen les fortunes de les classes privilegiades, cada cop més riques, més poderoses. A través de les institucions bancàries arribaren a disposar, aquestes, no sols dels propis diners, ans dels diners de tota la societat. Així és com es produí la fusió dels bancs amb la gran indústria i nasqué el capital financer.
Què calia fer aleshores amb els grans excedents de capital que en quantitats cada cop més grans de capital que en quantitats cada cop més grans anaven acumulant-se? Envair el món. Sempre al darrera dels guanys, començaren a apoderar-se de les riqueses naturals de tots els països econòmicament febles i a explotar el treball humà dels seus pobladors amb salaris molt més miseriosos dels que es veien obligats a pagar als obrers de la pròpia metròpoli. Sinicià així el repartiment territorial i econòmic del món. El 1914, 8 ó 10 països imperialistes havien sotmès al seu domini econòmic i polític, fora de les seves fronteres, territoris lextensió dels quals selevava a 83.700.000 quilòmetres quadrats, amb una població de 970 milions dhabitants. Senzillament, shavien repartit el món.
Vet ací, però, que el món era limitat en extensió, i repartit ja el darrer racó del globus, sesdevingué el xoc entre els distints països monopolistes i sorgiren les baralles per nous repartiments originades en la distribució no proporcional al poder industrial i econòmic que els distints països monopolistes en desenvolupament desigual havien assolit. Esclataren les guerres imperialistes que havien de costar a la humanitat 50 milions de morts, desenes de milers dinvàlids i incalculables riqueses materials i culturals destruïdes. Encara no shavia esdevingut això, que Marx ja havia escrit: tot just nascut, el capital traspua sang i foc de tots els porus, des del cap fins als peus.
El sistema capitalista, un cop donat tot el que podia donar, esdevingué un obstacle abismal al progrés de la humanitat. La burgesia, però, des del seu origen portava en ella el seu contrari. Al seu si es desenvoluparen instruments productius gegantins, però alhora es desenvolupà una força social nova i vigorosa: el proletariat, cridat a canviar el sistema social ja vell i caduc del capitalisme per una forma econòmico-social superior i dacord amb les possibilitats històriques de la societat humana, i a convertir en propietat de tota la societat aqueixos mitjans de producció gegantins que els pobles, i ningú més que els pobles, amb el seu treball havien creat i acumulat. A un grau tal de desenvolupament de les forces productives resultava absolutament caduc i anacrònic un règim que postulava la possessió privada i amb això la subordinació de leconomia de milions i milions déssers humans als dictats duna exigua minoria social.
Els interessos de la humanitat reclamaven daturar lanarquia en la producció, el balafiament, les crisis econòmiques i les guerres de rapinya pròpies del sistema capitalista. Les creixents necessitats del gènere humà i la possibilitat de satisfer-les exigien el desenvolupament planificat de leconomia i la utilització racional dels seus mitjans de producció i recursos naturals.
Era inevitable que limperialisme i el colonialisme entressin en una crisi profunda i insalvable. La crisi general sinicià arran de la primera guerra mundial amb la revolució dels obrers i els camperols que enderrocà limperi tsarista de Rússia i implantà en condicions dificilíssimes de setge i dagressió capitalistes el primer estat socialista del món i inicià una nova era en la història de la humanitat. Daleshores ençà, la crisi i la descomposició del sistema imperialista shan accentuat incessantment.
La segona guerra mundial, desfermada per les potències imperialistes, que arrossegà la Unió Soviètica i daltres pobles dEuropa i Àsia, criminalment envaïts, a una sagnant lluita dalliberament, féu efectiva, amb la desfeta del feixisme, la formació del camp mundial del socialisme i la lluita dels pobles colonials i dependents per la sobirania. Entre el 1945i el 1957 més de 1.200 milions déssers humans conqueriren la independència a lÀsia i a lÀfrica. La sang vessada pels pobles no fou en va.
El moviment dels pobles dependents i colonitzats és un fenomen de caràcter universal que agita el món i marca la crisi final de limperialisme.
Cuba i lAmèrica llatina formen part del món. Els nostres problemes formen part dels problemes que engendren la crisi general de limperialisme i la lluita dels pobles subjugats: el xoc entre el món que neix i el que mor. Lodiosa campanya desfermada contra la nostra Pàtria expressa lesforç desesperat i inútil dels imperialistes per tal daturar lalliberament dels pobles.
Cuba cou duna manera especial als imperialistes. Què amaga darrera lodi ianqui a la Revolució Cubana? Què explica racionalment la conjuració que reuneix en el mateix propòsit agressiu la potència imperialista més rica i poderosa del món contemporani i les oligarquies de tot un continent, que plegades suposen representar una població de 350 milions déssers humans, contra un petit poble de tan sols 7 milions dhabitants, econòmicament subdesenvolupat, sense recursos financers ni militars per a amenaçar leconomia ni la seguretat de cap país?
Les uneix i les concita la por. Ho explica la por. No la por a la Revolució Cubana; la por a la revolució llatinoamericana. No la por als obrers, camperols, estudiants, intel·lectuals i sectors progressistes de les capes mitjanes que han pres revolucionàriament el poder a Cuba, sinó la por que els obrers, camperols, estudiants, intel·lectuals i sectors progressistes de les capes mitjanes prenguin revolucionàriament el poder en els pobles oprimits, famolencs i explotats pels monopolis ianquis i loligarquia reaccionària dAmèrica; la por que els pobles saquejats del continent arrabassin les armes als opressors i es declarin, com Cuba, pobles lliures dAmèrica.
Aixafant la Revolució Cubana creuen dissipar la por que els turmenta, el fantasma de la revolució que els amenaça. Liquidant la Revolució Cubana creuen liquidar lesperit revolucionari dels pobles. A la seva ment de negociants i usurers insomnes hi ha la idea que les revolucions es poden comprar o vendre, llogar o manllevar, exportar o importar com una mercaderia més.
Ignorants de les lleis objectives que regeixen el desenvolupament de les societats humanes, creuen que els seus règims monopolistes, capitalistes i semifeudals són eterns. Educats en la pròpia ideologia reaccionària, barreja de superstició, ignorància, subjectivisme, pragmatisme i daltres aberracions del pensament, tenen una imatge del món i del curs de la història acomodada als seus interessos de classes explotadores. Suposen que les revolucions neixen o moren al cervell dels individus o per efecte de les lleis divines, i que, a més, els déus són de la seva part. Sempre han cregut el mateix, des dels devots patricis pagans de la Roma esclavista, que llençaven els cristians primitius als lleons del circ, i els inquisidors de ledat mitjana que, com guardians del feudalisme i la monarquia absoluta, immolaven a la foguera els primers representants del pensament liberal de la naixent burgesia, fins als bisbes davui, que en defensa del règim burgès i monopolista anatematitzen les revolucions proletàries. Totes les classes reaccionàries en totes les èpoques històriques, quan lantagonisme entre explotadors i explotats arriba a la màxima tensió, presagiant ladveniment dun nou règim social, han fet ús de les pitjors armes de la repressió i la calúmnia contra els seus adversaris. Acusats dincendiar Roma i de sacrificar infants als seus altars, els cristians primitius foren duts al martiri. Acusats dheretgia foren duts pels inquisidors a la foguera filòsofs com Giordano Bruno, reformadors com Hus i milers dinconformes més amb lordre feudal. Sobre els lluitadors proletaris senfuria avui la persecució i el crim precedits de les pitjors calúmnies a la premsa cosmopolita i burgesa. Sempre, en cada època històrica, les classes dominants han assassinat invocant la seva societat de minories privilegiades sobre majories explotades, la defensa de la societat, de lordre, de la pàtria: el seu ordre classista que mantenen a sang i foc sobre els desposseïts, la pàtria de què gaudeixen ells tots sols, privant daquest gaudi la resta del poble per tal de reprimir els revolucionaris que aspiren a una societat nova, a un ordre just, a una Pàtria autèntica per a tothom.
Però el desenvolupament de la història, el curs ascendent de la humanitat, no satura ni pot aturar-se. Les forces que empenyen els pobles, que són els veritables constructors de la història, determinades per les condicions materials de la seva existència i laspiració a metes superiors de benestar i llibertat, que sorgeixen quan el progrés de lhome en el camp de la ciència, de la tècnica i de la cultura ho fan possible, són superiors a la voluntat i al terror que desfermen les oligarquies dominants.
Les condicions subjectives de cada país, ço és, el factor consciència, organització, direcció, poden accelerar o retardar la revolució segons el seu grau major o menor de desenvolupament, però tard o dhora en cada època històrica, quan les condicions objectives maduren, la consciència sadquireix, lorganització sassoleix i la revolució es fa.
Que aquesta tingui lloc per viaranys pacífics o que neixi després dun part dolorós no depèn dels revolucionaris, depèn de les forces reaccionàries de la vella societat, que es resisteixen a deixar néixer la societat nova, que és engendrada per les contradiccions que la vella societat porta al seu si. La revolució és per a la història com el metge que assisteix el naixement duna nova vida. No fa servir sense necessitat els aparells de força; els fa servir, però, sense vacil·lar cada cop que siguin necessaris per tal dajudar el part. Part que duu a les masses esclavitzades lesperança duna vida millor.
En molts països de lAmèrica llatina la revolució avui és inevitable. Aquest fet no el determina la voluntat de ningú. És determinat per les espantoses condicions dexplotació en què viu lhome americà, el desenvolupament de la consciència revolucionària de les masses, la crisi mundial de limperialisme i el moviment universal de lluita dels pobles subjugats.
La inquietud que avui es registra és símptoma inequívoc de la rebel·lió. Sagiten les entranyes dun continent que ha estat testimoni de quatre segles dexplotació esclava, semiesclava i feudal de lhome, des dels seus moradors aborígens i els esclaus portats de lÀfrica fins als nuclis nacionals que pujaren més tard: blancs, negres, mulatos, mestissos i indis que avui agermanen el menyspreu, la humiliació i el jou ianquis, com agermana lesperança dun demà millor.
Els pobles dAmèrica salliberaren del colonialisme espanyol al principi del segle passat, però no salliberaren de lexplotació. Els terratinents feudals assumiren lautoritat dels governants espanyols, els indis romangueren en una penosa servitud, lhome llatinoamericà duna o duna altra manera continuà esclau, i les mínimes esperances dels pobles sucumbiren sota el poder de les oligarquies i el jou del capital estranger. Aquesta ha estat la realitat dAmèrica, amb aquest o aquell matís, aquesta o aquella variant. Avui lAmèrica llatina jau sota un imperialisme més ferotge, molt més despietat i poderós que limperi colonial espanyol.
I davant la realitat objectiva i històricament inexorable de la revolució llatinoamericana, quina és lactitud de limperialisme ianqui? Disposar-se a fer una guerra colonial amb els pobles de lAmèrica llatina; crear el seu aparell de força, els pretextos polítics i els instruments pseudolegals subscrits amb els representats de les oligarquies reaccionàries per tal de reprimir a sang i foc la lluita dels pobles llatinoamericans.
La intervenció del govern dels Estats Units en la política interna dels països de lAmèrica llatina ha estat cada cop més oberta i desenfrenada.
La Junta Interamericana de Defensa, per exemple, ha estat i és el niu on coven els oficials més reaccionaris i pro-ianquis dels exèrcits llatinoamericans, utilitzats després com a instruments colpistes al servei dels monopolis.
Les missions militars nord-americanes a lAmèrica llatina constitueixen un aparell despionatge permanent en cada nació, vinculat de manera estreta a la Central Intelligence Agency, i inculquen als oficials els sentiments més reaccionaris i miren de fer dels exèrcits els instruments dels seus interessos polítics i econòmics.
Actualment, a la zona del Canal de Panamà lalt comandament nord-americà ha organitzat cursos especials dentrenament per a oficials llatinoamericans de lluita contra les guerrilles revolucionàries, adreçats a reprimir lacció armada de les masses camperoles contra lexplotació feudal a què són sotmeses.
Als Estats Units mateix, la Central Intelligence Agency ha organitzat escoles especials per tal dentrenar agents llatinoamericans en les formes més subtils de lassassinat; i és política acordada pels serveis militars ianquis la liquidació física dels dirigents antiimperialistes.
És notori que les ambaixades ianquis en distints països de lAmèrica llatina organitzen, instrueixen i equipen bandes feixistes per tal de sembrar el terror i agredir les organitzacions obreres, destudiants i intel·lectuals. Aqueixes bandes, on es recluten els fills de loligarquia, lumpen i gent de la pitjor casta moral, han perpetrat ja una sèrie dactes agressius contra els moviments de masses.
No hi ha res més evident i inequívoc dels propòsits de limperialisme que la seva conducta en els recents esdeveniments de Santo Domingo. Sense cap tipus de justificació, sense tenir ni tan sols relacions diplomàtiques amb aquesta República, els Estats Units, després de situar els seus vaixells de guerra davant la capital dominicana, declararen amb lhabitual insolència, que si el govern de Balaguer sol·licitava ajut militar desembarcarien les tropes a Santo Domingo contra la insurgència del poble dominicà. Que el poder de Balaguer fos absolutament espuri, que cada poble sobirà dAmèrica hagi de tenir dret a resoldre els seus problemes interns sense intervenció estrangera, que existeixin normes internacionals i una opinió mundial, que fins i tot existís una OEA, no comptaven per a res en les consideracions dels Estats Units. El que sí que comptava era el seu designi dimpedir la revolució dominicana, la reimplantació dels odiosos desembarcaments de la seva infanteria de marina, sense més base ni requisit per a fonamentar aqueix nou concepte filibuster del dret, que la simple sol·licitud dun governant tirànic, il·legítim i en crisi. No sescapa als pobles el que això significa. A lAmèrica llatina hi ha massa governants daquest tipus, disposats a fer servir les tropes ianquis contra els respectius pobles en el moment que es vegin en crisi.

Aquesta política declarada de limperialisme nord-americà de trametre soldats a combatre el moviment revolucionari en qualsevol país de lAmèrica llatina, és a dir, matar obrers, estudiants, camperols, homes i dones llatinoamericans, no té cap altre objecte que continuar mantenint els interessos monopolistes i els privilegis de loligarquia traïdora que els fa costat.
Ara pot veures amb tota la claredat que els pactes militars subscrits pel govern dels Estats Units amb governs llatinoamericans, sovint pactes secrets i sempre desquena als pobles, invocant hipotètics perills exteriors que ningú no ha vist mai enlloc, tenien lúnic i exclusiu objectiu de prevenir la lluita dels pobles; eren pactes contra els pobles, contra lúnic perill, la força interior del moviment dalliberament que posés en perill els interessos ianquis. No mancava la raó als pobles quan es preguntaven: per què tants convenis militars?, per què els lliuraments darmes que, si tècnicament són inadequades per a una guerra moderna, són en canvi, eficaces per aixafar vagues, reprimir manifestacions populars i ensagnar el país?, per què es missions militars, el pacte de Rio de Janeiro i les mil-i-una conferències internacionals?
Dençà que sacabà la segona guerra mundial, les nacions de lAmèrica llatina shan anat depauperant cada cop més, les seves exportacions cada cop tenen menys valor, i les importacions preus més alts, lingrés per càpita baixa, els esglaiosos percentatges de mortalitat infantil no disminueixen, el nombre danalfabets és superior, els pobles freturen de treball, de terres, de cases adequades, descoles, dhospitals, de vies de comunicació i de mitjans de vida. En canvi, les inversions nord-americanes ultrapassen els 10.000 milions de dòlars.
LAmèrica llatina és, amés a més, proveïdora de matèries primeres barates i compradora darticles elaborats cars. Així com els primers conqueridors espanyols, que canviaven als indis espills i bagatel·les dor i plata, així mateix comercien amb lAmèrica llatina els Estats Units. Conservar aqueix torrent de riquesa, apoderar-se cada cop més dels recursos dAmèrica i explotar-ne els pobles soferts: heus ací el que samaga al darrera dels actes militars, de les missions castrenses i de les intrigues diplomàtiques de Washington.
Aquesta política de lent estrangulament de la sobirania de les nacions llatinoamericanes i de mans lliures per a intervenir en els seus afers interns ha arribat al seu cim a la darrera reunió de cancellers. A Punta del Este limperialisme ianqui reuní els cancellers per arrencar-los, mitjançant un pressió política i un xantatge econòmic sense precedents, i amb la complicitat dun grup dels governants més desprestigiats daquest continent, la renúncia a la sobirania nacional dels nostres pobles i la consagració de lodiat dret dintervenció ianqui en els afers interns dAmèrica; la submissió dels Estats Units dAmèrica del Nord, contra la qual lluitaren tots els pròcers, des de Bolívar fins a Sandino.
I no samagaren, ni el govern dels Estats Units ni els representants de les oligarquies explotadores ni la gran premsa reaccionària venuda als monopolis i als senyors feudals, de demanar obertament acords que equivalen a la supressió formal del dret dautodeterminació dels nostres pobles i esborrar-lo dun sol cop en la conjura més infame que recorda la història daquest continent.
A porta tancada, entre conciliàbuls repugnants, on el ministre ianqui de colònies dedicà dies sencers a vèncer la resistència i els escrúpols dalguns cancellers posant en joc milions de la tresoreria nord-americana en una indissimulada compra-venda de vots, un grapat de representants de loligarquia de països que, en conjunt a penes sumen un terç de la població del continent, imposà acords que serveixen en safata dargent a lamo ianqui el nucli dun principi que costà tota la sang dels nostres pobles des de les guerres dindependència. El caràcter pírric de tan tristos i fraudulents èxits de limperialisme, el seu fracàs moral, la unanimitat trencada i lescàndol universal, no disminueixen la gravetat que significa per als pobles de lAmèrica llatina els acords que shi imposaren a tal preu. En aquell conclave immoral la veu titànica de Cuba saixecà sense feblesa ni por per tal dacusar davant els pobles de tot Amèrica i del món el monstruós atemptat i de defensar virilment i amb una dignitat que constarà als annals de la història, no solament el dret de Cuba, sinó el dret desemparat de totes les nacions germanes del continent americà.
La paraula de Cuba no podia tenir ressò en aquella majoria subjugada, però tampoc no podia tenir resposta; només era possible el silenci impotent davant els seus arguments demolidors i la diafanitat i la valentia de les seves paraules. Cuba, però, no parlà als cancellers. Cuba parlà per als pobles i per a la història, on les seves paraules trobaran ressò i resposta.
A Punta del Este es lliurà una batalla ideològica entre la Revolució Cubana i limperialisme ianqui. Què és el que hi representaven? Per a qui parlà cadascun dells? Cuba hi representà els pobles; els Estats Units hi representaren els monopolis. Cubà hi parlà per les masses explotades dAmèrica, Estats Units pels interessos oligàrquics explotadors i imperialistes; Cuba per la sobirania, Estats Units per la intervenció; Cuba per la nacionalització de les empreses estrangeres, Estats Units per noves inversions de capital forani; Cuba per la cultura, Estats Units per la ignorància; Cuba per la reforma agrària, Estats Units pel latifundi; Cuba per la industrialització dAmèrica, Estats Units pel subdesenvolupament; Cuba pel treball creador, Estats Units pel sabotatge i el terror contrarevolucionari que practiquen els seus agents, la destrucció dels canyars i les fàbriques, els bombardeigs dels seus avions pirates contra el treball dun poble pacífic; Cuba pels alfabetitzadors assassinats, Estats Units pels assassins; Cuba pel pa, Estats Units per la fam; Cuba per la igualtat, Estats Units pel privilegi i la discriminació; Cuba per la veritat, Estats Units per la mentida; Cuba per lalliberament, Estats Units per lopressió; Cuba pel futur enlluernador de la humanitat, Estats Units pel passat sense esperança; Cuba pels herois que caigueren a Girón per salvar la Pàtria del domini estranger, Estats Units pels mercenaris i traïdors que serveixen lestranger contra la seva Pàtria; Cuba per la pau entre els pobles, Estats Units per lagressió i la guerra; Cuba pel socialisme, Estats Units pel capitalisme.
Els acords obtinguts pels Estats Units amb mètodes tan vergonyosos que el món sencer critica no minven sinó que augmenten la moral i la raó de Cuba, demostren lactitud submisa de les oligarquies i la seva traïció als interessos nacionals, i ensenya als pobles el camí de lalliberament. Revela la podridura de les classes explotadores en el nom de les quals parlaren els seus representants a Punta del Este. LOEA quedà desemmascarada com allò que és: un ministeri de colònies ianqui, una aliança militar, un aparell de repressió contra el moviment dalliberament dels pobles llatinoamericans.
Cuba ha viscut tres anys de Revolució sota lassot sense atur de la intervenció ianqui en els nostres afers interns. Avions pirates procedents dels Estats Units llençant matèries inflamables han cremat milers de roves de canya; actes de sabotatge internacional perpetrats per agents ianquis, com ara lexplosió del vaixell La Courbe, han costat desenes de vides cubanes; milers darmes nord-americanes de tots els tipus han estat llançades en paracaigudes pels serveis militars dels Estats Units sobre el nostre territori per tal de promoure la subversió; centenars de tones de material explosiu i màquines infernals han estat desembarcades subreptíciament a les nostres costes per llanxes nord-americanes a fi de promoure el sabotatge i el terrorisme; un obrer cubà fou torturat a la base naval de Guantànamo i privat de la vida sense procés previ i explicació posterior; la nostra quota de sucre ha estat suprimida bruscament i ha estat proclamat lembargament de peces i matèries primeres per a fàbriques i maquinàries de construcció nord-americanes per arruïnar la nostra economia; vaixells artillats i avions de bombardeig procedents de bases preparades pel govern dels Estats Units han atacat de sorpresa indrets i instal·lacions cubanes; tropes mercenàries organitzades i entrenades en països de lAmèrica central pel mateix govern han envaït en so de guerra els nostres territoris escortades per vaixells de la flota ianqui, i amb el suport aeri des de bases exteriors han provocat la pèrdua de nombroses vides i la destrucció de béns materials; contrarevolucionaris cubans són instruïts a lexèrcit dels Estats Units i nous plans dagressió es realitzen contra Cuba. Tot això sha esdevingut durant tres anys, sense parar, a la vista de tot el continent, i lOEA no se nassabenta. Els cancellers es reuneixen a Punta del Este i no amonesten almenys el govern dels Estats Units ni els governs que són còmplices materials daquesta agressió. Expulsen Cuba, el país llatinoamericà víctima, el país agredit.
Els Estats Units tenen pactes militars amb països de tots els continents; blocs militars amb tot govern feixista, militarista i reaccionari que hi hagi al món, lOTAN, la SEATO i la CENTO, a les quals ara cal afegir lOEA; intervenen al Laos, al Vietnam, a Corea, a Formosa, a Berlín; trameten obertament vaixells a Santo Domingo per imposar la seva llei, la seva voluntat, i anuncien el propòsit de fer servir els aliats de lOTAN per tal de bloquejar el comerç amb Cuba; i lOEA no se nassebenta... Es reuneixen els cancellers i expulsen Cuba que no té pactes militars amb cap país. Així, el govern que organitza la subversió arreu del món i forja aliances militars en quatre continents fa expulsar Cuba, acusant-la ni més ni menys que de subversió i de vinculacions extra-continentals.
Cuba, el país llatinoamericà que ha convertit en amos de les terres més de cent mil petits agricultors, que ha assegurat locupació tot lany en granges i cooperatives a tots els obrers agrícoles, que ha transformat les casernes en escoles i concedit seixanta mil beques a estudiants universitaris, secundaris i tecnològics, que ha creat aules per a la totalitat de la població infantil, que ha liquidat totalment lanalfabetisme, que ha quadruplicat els serveis mèdics, que ha nacionalitzat les empreses monopolistes, que ha suprimit labusiu sistema que convertia lhabitatge en mitjà dexplotació del poble, que ha eliminat virtualment latur, que ha suprimit la discriminació per raó de raça o sexe, que ha eliminat el joc, el vici i la corrupció administrativa, que ha armat el poble i fet realitat viva el gaudi de drets humans en alliberar lhome i la dona de lexplotació, la incultura i la desigualtat social, que sha alliberat de tota tutela estrangera, que ha adquirit plena sobirania i establert les bases per al desenvolupament de la seva economia per tal de no ser mai més un país monoproductor i exportador de matèries primeres, és expulsada de lOrganització dels Estats Americans per governs que no han aconseguit per als seus pobles no una sola daquestes reivindicacions. Com podran justificar la seva conducta davant els pobles dAmèrica i el món? Com podran negar que, en els seus conceptes, la política de terra, de pa, de treball, de salut, de llibertat, digualtat i de cultura, de desenvolupament accelerat de leconomia, de dignitat nacional, de plena autodeterminació i sobirania, és incompatible amb lhemisferi?
Els pobles pensen molt altrament; els pobles pensen que lúnica cosa compatible amb el destí dAmèrica llatina és la misèria, lexplotació feudal, lanalfabetisme, els salaris de la fam, la manca docupació, la política de repressió contra les masses obreres, camperoles i estudiantils, la discriminació de la dona, del negre, de lindi, del mestís, lopressió de les oligarquies, el saqueig de les seves riqueses pels monopolis ianquis, lasfíxia moral dels seus intel·lectuals i artistes, la ruïna dels seus petits productors per la competència estrangera, el subdesenvolupament econòmic, els pobles sense camins, sense escoles, sense indústries, la submissió a limperialisme, la renúncia a la sobirania nacional i la traïció a la Pàtria.
Com podran fer entendre els imperialistes la seva conducta, lactitud de condemna a Cuba? Amb quines paraules parlaran i amb quins sentiments a aquells que han ignorat, malgrat que no els han deixat dexplotar, durant tant de temps?
Els que estudien els pobles dAmèrica solen preguntar quin país, qui, ha enfocat amb correcció la situació dels indigents, dels pobres, dels indis, dels negres, de la infància desvalguda, aqueixa infància immensa de trenta milions el 1950 (que serà de cinquanta milions dací a vuit anys). Sí: qui?, quin país?
Trenta-dos milions dindis vertebren -tant com la mateixa serralada dels Andes- el continent americà sencer. És clar que per a aquells que els han considerat gairebé una cosa, més aviat que persones, aqueixa humanitat no compta, no comptava i no creien que comptés mai. Com que suposava, però, una força cega de treball, havia de ser utilitzada, així com es fa servir un jou de bous o un tractor.
Com podrà creures en cap benefici, en cap Alianza para el Progreso, amb limperialisme, i sota quin jurament, si sota la seva protecció santa, les seves matances, les seves persecucions, els indígenes del sud del continent, com per exemple els de la Patagònia, encara viuen en tendals tal com vivien els seus avantpassats a larribada dels descobridors fa quasi cinc-cents anys? On són les que foren grans races que poblaren el nord argentí, Paraguai i Bolívia, com els guaranís, que han estat delmats ferotgement, com qui fa la cacera danimals, i que han estat enterrats a linterior de les selves? On és aqueixa reserva autòctona que podia servir de base a una gran civilització americana -i lextinció de la qual saccelera per segons- i que hom lha empesa Amèrica endins a través dels sorramolls del Paraguai i els altiplans bolivians, tristos rudimentaris, races melangioses, embrutides per lalcohol i els narcòtics, als quals sagafen per, almenys, sobreviure en les condicions infrahumanes - no solament dalimentació - en què viuen? On una cadena de mans va estirant-se al llarg dels segles inútilment, pel damunt de la carena de la serralada, dels seus vessants, al llarg dels grans rius i entre lombra dels boscos per tal dunir les seves misèries amb els altres que moren lentament, les tribus brasileres i les del nord del continent i les seves costes, fins arribar als cent mil motil·lons de Veneçuela, en el més increïble dels endarreriments i salvatgement confinats a les selves amazòniques o a les serres de Perijà, als solitaris vapitxans que a les terres calentes de les Guaianes esperen la seva desaparició ja quasi perduts definitivament per al destí dels humans? Sí, a tots aquests trenta-dos milions dindis que sestenen des de la frontera amb els Estats Units fins als confins de lhemisferi sud i quaranta-cinc milions de mestissos, que en gran part poc es diferencien dels indis; a tots aquests indígenes, a aquest formidable cabal de treball, de drets aixafats, sí què els pot oferir limperialisme? Com han de creure aquests ignorats en cap benefici que vingui dunes mans tan plenes de sang? Tribus senceres que encara viuen nues; daltres que se les suposa antropòfagues; daltres que al primer contacte amb la civilització conqueridora moren com insectes; daltres que són desterrades, és a dir, se les fa fora de la seva terra, se les empeny fins abocar-les als boscos, muntanyes o fondalades o a les extenses planes on no arriba ni el més petit àtom de cultura, de llum, de pa, de res.
En quina aliança - si no és per a la seva mort més ràpida - han de creure aquestes races indígenes bastonejades durant segles, mortes a trets per ocupar les seves terres, mortes a milers a garrotades per no treballar més de pressa en els seus serveis dexplotació per limperialisme?
I els negres? Quina aliança pot brindar el sistema de linxaments i la preterició brutal del negre dels Estats Units als quinze milions de negres i catorze de mulatos llatinoamericans que saben amb horror i còlera que els seus germans del nord no poden pujar als mateixos vehicles que els seus compatriotes blancs, ni assistir a les mateixes escoles, ni tan sols morir als mateixos hospitals?
Com han de creure en aquest imperialisme, en els seus beneficis, en les seves aliances (que no siguin per a linxar-los o explotar-los com si fossin esclaus), aquests nuclis ètnics pretèrits?
Aqueixes masses que no han pogut gaudir, ni de bon tros, de cap benefici cultural, social o professional, que fins i tot allí on són majoria, o formen milions, són maltractades pels imperialistes disfressats de Ku-Klux-Klan, són foragitades als barris més insalubres, a les cases col·lectives menys confortables, fetes per a elles; abocades als oficis més innobles, als treballs més durs i a les professions menys lucratives que no suposaven contacte amb les universitats, ni amb les altes acadèmies o escoles particulars?
Quina Aliança del Progrés pot servir destímul a aqueixos 107 milions dhomes i dones de la nostra Amèrica, medul·la dels treball en ciutats i camps, la pell obscura dels quals - negra, mestissa, mulata, índia - inspira menyspreu als nous colonitzadors? Com han de confiar en la suposada Aliança els qui a Panamà han vist, amb mal continguda impotència, que hi ha un salari per al ianqui i un altre salari per al panameny que és considerat de raça inferior?
Què poden esperar els obrers amb els jornals de fam, els treballs més rudes, les condicions més miserables, la desnutrició, les malalties i tots els mals que cova la misèria?
Què els poden dir, quines paraules, quins beneficis podran oferir els imperialistes als minaires del coure, de lestany, del ferro, del carbó, que deixen els pulmons en benefici damos llunyans i inclements; als pares i fills de les explotacions de la fusta, del cautxú, dels pastius, de les plantacions de la fusta, del cautxú, dels pastius, de les plantacions fruiteres, dels ingenis de cafè i de sucre, als peons de la pampa i les planures que amunteguen en detriment de la salut i vida pròpies les fortunes dels explotadors? Què poden esperar aquestes masses immenses que produeixen les riqueses, que creen els valors, que ajuden a parir un nou món pertot arreu, què poden esperar de limperialisme, aqueixa boca insaciable, aqueixa mà insaciable sense cap més horitzó immediat que la misèria, el desemparament més absolut, la mort freda i sense història al final?
Què pot esperar aquesta classe que ha canviat el curs de la història en daltres bandes del món, que és avantguarda de tots els humils i explotats, què pot esperar de limperialisme, el seu enemic més irreconciliable?
Què pot oferir limperialisme, quina classe de benefici, quina mena de vida millor i més justa, quin motiu, quin al·licient, quin interès per a superar-se, per a aconseguir transcendir els seus senzills i primaris graons, a mestres, a professors, a professionals, a intel·lectuals, als poetes i als artistes; als qui tenen cura atenta dinfants i joves perquè després limperialisme en faci carn per a engreixar-sen; als qui viuen amb sous humiliants a la majoria dels països, als qui pateixen les limitacions de la seva expressió política i social gairebé pertot arreu, que no ultrapassen, en possibilitats econòmiques, més que la simple línia dels seus precaris recursos i compensacions, soterrats en una vida grisa i sense horitzons que acaba en una jubilació que no cobreix ni la meitat de les despeses? Quins beneficis o aliances podrà oferir-los limperialisme que no siguin els que redundin en el seu profit total? Si els crea fonts dajut a les professions, a les arts, a les publicacions, és sempre en el ben entès que les seves produccions hauran de reflectir els seus interessos, els seus objectius, els seus no-res.
Les novel·les que tractin de reflectir la realitat del món de les seves aventures rapinyaires, els poemes que vulguin traduir les protestes per lasserviment, per la ingerència en la vida, en la mentalitat, en les vísceres daquests països i pobles; les arts combatives que pretenguin expressar les formes i el contingut daquesta agressió i constant pressió sobre tot allò que viu i alena progressivament, que és revolucionari, que ensenya, que tracta de guiar, ple de llum i de consciència, de claredat, de bellesa, els homes i els pobles a destins millors, cap a cims més alts de pensament, de vida i de justícia, troben la tanca, la condemna, la persecució maccarthista. Sels tanca la premsa; el seu nom és esborrat de les columnes i sels aplica la llosa del silenci més atroç... i és aleshores - una contradicció més de limperialisme - que lescriptor, el poeta, el pintor, lescultor, el creador en qualsevol material, el científic, comencen a viure de debò, a viure en la llengua del poble, en el cor de milions dhomes del món. Limperialisme ho capgira tot, ho deforma tot, ho canalitza tot per les seves vessants cap al seu profit, cap a la multiplicació del seu dòlar; compra paraules o quadres o mudesa, o fa esdevenir silenci lexpressió dels revolucionaris, dels homes progressistes, dels que lluiten pel poble i els seus problemes.
No podríem oblidar en aquest quadre tan trist la infància desvalguda, desatesa, la infància sense futur dAmèrica. Amèrica, que és un continent de natalitat elevada, té també una mortalitat elevada. La mortalitat dinfants menors dun any, en onze països, ascendia fa pocs anys a 125 per mil, i en uns altres disset a 90 per mil. En cent dos països del món, en canvi, aquesta taxa arriba a 51. A Amèrica, doncs, es moren tristament, desatesament, 74 infants més de cada mil el primer any de vida. Hi ha països llatinoamericans on aqueixa taxa assoleix, en alguns llocs, 300 per mil; milers i milers dinfants menors de 7 anys moren a Amèrica de malalties increïbles: diarrea, pulmonia, desnutrició, fam; milers i milers ambulen, ferits de cretinisme endèmic, paludisme, tracoma i daltres malalties produïdes per les contaminacions, la manca daigua i daltres necessitats. Malalties daquesta natura són una cadena als països americans on agonitzen milers i milers dinfants, fills de damnats, fills de pobres i de petits burgesos amb vida dura i mitjans precaris.
Les dades, que seran redundants, fan posar la pell de gallina. Qualsevol publicació oficial dels organismes internacionals les reuneix a centenars.
En els aspectes educacionals indigna pensar el nivell dincultura que pateix aquesta Amèrica. Mentre que els Estats Units assoleixen un nivell de 8 i 9 anys descolaritat en la població de quinze anys endavant, Amèrica llatina, saquejada i explotada per ells, té menys dun any escolar aprovat com a nivell, en les mateixes edats. I indigna encara més saber que la població entre 5 i 14 anys només és matriculada en alguns països en un 20 %, i en els de nivell més alt en el 60 %. És a dir: més de la meitat dels infants de lAmèrica llatina no assisteix a lescola. El dolor, però, creix encara més quan comprovem que la matrícula dels tres primers graus comprèn més del 80 % dels matriculats; i que en el grau sisè, la matrícula fluctua tot just entre 6 i 22 alumnes de cada cent que començaren el primer. Fins en els països que creuen haver atès la població infantil, aquest percentatge de pèrdua escolar entre el primer i el sisè grau és del 73 % de mitjana. A Cuba, abans de la Revolució, era del 74%. A la Colòmbia de la democràcia representativa és del 78%. I si hom fixa la seva vista al camp, només un 1% dels infants arriba, en el millor dels casos, al cinquè grau de lensenyament.
Quan hom investiga aquest desastre de labsentisme escolar, una causa li lexplica: leconomia de la misèria. Manca descoles, manca de mestres, manca de recursos familiars, treball infantil. En definitiva, limperialisme i la seva obra dopressió i endarreriment.
El resum daquest malson que ha viscut Amèrica dun cap a laltre, és que en aquest continent de quasi 200 milions déssers humans, forma en les seves dues terceres parts pels indis, mestissos i negres, pels discriminats en aquest continent de semicolònies, moren de fam, de malalties guaribles o de vellesa prematura, al voltant de quatre persones cada minut, 5.500 cada dia, 2 milions cada any, 10 milions cada cinc anys. Aquestes morts podrien ser evitades amb facilitat, i tanmateix es produeixen. Les dues terceres parts de la població llatinoamericana viu poc i ho fa sota lamenaça permanent de la mort. Holocaust de vides que en 15 anys ha ocasionat dues voltes més morts que la guerra del 1914, i continua... Mentrestant de lAmèrica llatina flueix cap als Estats Units un torrent continuat de diners: uns 4.000 dòlars per minut, 5 milions per dia, 2.000 milions per any, 10.000 milions cada cinc anys. Per cada 1.000 dòlars que sens en van ens queda un mort. 1.000 dòlars per mort: aqueix és el preu dallò que anomenem imperialisme! 1.000 dòlars per mort, quatre voltes cada minut!!
I, malgrat aquest realitat americana, per què es reuniren a Punta del Este? Potser per donar una sola gota dalleujament a aquests mals? No!!
Els pobles sabem que, a Punta del Este, els cancellers que expulsaren Cuba shi reuniren per renunciar a la sobirania nacional; que el govern dels Estats Units hi anà a posar les bases no sols per a lagressió a Cuba, sinó per intervenir en qualsevol país dAmèrica contra el moviment alliberador dels pobles; que els Estats Units prepara a lAmèrica llatina un drama sagnant; que les oligarquies explotadores, de la mateixa manera que ara renuncien al principi de la sobirania, no vacil·laran a sol·licitar la intervenció de les tropes ianquis contra els propis pobles, i que amb aquest fi la delegació nord-americana proposa un comitè de vigilància contra la subversió a la Junta Interamericana de Defensa, amb facultats executives, i ladopció de mesures col·lectives. Per als imperialistes ianquis subversió és la lluita dels pobles famolencs pel pa, la lluita dels camperols per la terra, la lluita dels pobles contra lexplotació imperialista. Comitè de vigilància a la Junta Interamericana de Defensa amb facultats executives significa força de repressió continental a les ordres del Pentàgon i contra els pobles. Mesures col·lectives signifiquen desembarcament dinfants de marina ianquis a qualsevol país dAmèrica.
Davant lacusació que Cuba vol exportar la seva revolució responem: les revolucions no sexporten; les fan els pobles.
Allò que Cuba pot donar als pobles, i ho ha donat ja, és el seu exemple.
I què és el que ensenya la Revolució Cubana? Que la Revolució és possible, que els pobles poden fer-la, que al món contemporani no hi ha forces amb capacitat dimpedir el moviment dalliberament dels pobles.
El nostre triomf no hauria estat mai factible si la revolució mateixa no hagués estat inexorablement destinada a sorgir de les condicions existents en la nostra realitat econòmico-social, realitat que existeix, i encara en major grau, en un bon nombre de països de lAmèrica llatina.

Sesdevé inevitablement que a les nacions on és més fort el control dels monopolis ianquis, més despietada lexplotació de loligarquia i més insuportable la situació de les masses obreres i camperoles, el poder polític es mostra més ferri, els estats de setge esdevenen habituals, es reprimeix per la força tota manifestació de descontentament de les masses, la via democràtica es tanca per complet i es revela amb més evidència que mai el caràcter de dictadura brutal que assumeix el poder de les classes dominants. És aleshores que es fa inevitable lesclat revolucionari dels pobles.
I si bé és cert que als països subdesenvolupats dAmèrica la classe obrera és en general relativament petita, hi ha una classe social que per les condicions subhumanes en què viu constitueix una força potencial que, dirigida pels obrers i els intel·lectuals revolucionaris, té una importància decisiva en la lluita per lalliberament nacional: els camperols.
Als nostres països sajunten les circumstàncies duna indústria subdesenvolupada i un règim agrari de caràcter feudal. És per això que, tot i la duresa de les condicions de vida dels obrers urbans, la població rural viu encara en unes condicions dopressió i explotació molt més horribles; però també és, amb les excepcions que calgui, el sector absolutament majoritari en proporcions que, de vegades, ultrapassa el 70 per cent de les poblacions llatinoamericanes.
Descomptats els terratinents, que sovint resideixen a les ciutats, la resta daqueixa gran massa es guanya el manteniment treballant com a peons a les hisendes per sous de misèria, o treballant la terra en unes condicions dexplotació que no han denvejar res a ledat mitjana. Aquestes circumstàncies són les que determinen que a lAmèrica llatina la població pobre del camp constitueixi una tremenda força revolucionària potencial.
Els exèrcits, estructurats i equipats per a la guerra convencional, que són la força en què se sosté el poder de les classes explotadores, quan shan denfrontar amb la lluita irregular dels camperols en lescenari natural daquests resulten absolutament impotents; perden 10 homes per cada combatent revolucionari que cau i la desmoralització hi creix ràpidament en haver-se denfrontar amb un enemic invisible i invencible que no els ofereix cap ocasió de lluir les tàctiques dacadèmia i les fanfàrries de guerra de què tan sovint fan jactància per reprimir els obrers i els estudiants a les ciutats.
La lluita inicial de reduïts nuclis combatents es nodreix incessantment de noves forces; el moviment de masses comença a desfermar-se, el vell ordre sesquinça poc a poc en milers de trossos i és aleshores que la classe obrera i les masses urbanes decideixen la batalla.
Què és el que des del mateix inici de la lluita daquests primers nuclis els fa invencibles, independentment del nombre, el poder i els recursos dels enemics? El suport del poble; és amb ell que comptaran en un grau cada cop major. El camperolat, però, és una classe que, per lestat dincultura en què el mantenen i laïllament en què viu, necessita la direcció revolucionària i política de la classe obrera i dels intel·lectuals revolucionaris, sense la qual no podria, ella tota sola, llençar-se a la lluita i conquerir la victòria.
En les condicions històriques actuals de lAmèrica llatina, la burgesia nacional no pot encapçalar la lluita antifeudal i antiimperialista. Lexperiència demostra que a les nostres nacions aqueixa classe, encara que els seus interessos siguin contradictoris amb els de limperialisme ianqui, ha estat incapaç denfrontar-shi, paralitzada per la por de la revolució social i esglaiada pel clam de les masses explotades.
Situades davant el dilema imperialisme o revolució, només les capes més progressistes faran costat al poble. Lactual correlació mundial de forces i el moviment universal dalliberament dels pobles colonials i dependents assenyalen a la classe obrera i als intel·lectuals revolucionaris de lAmèrica llatina el seu paper veritable, que és situar-se decididament a lavantguarda de la lluita contra limperialisme i el feudalisme.
Limperialisme, aprofitant-se dels grans monopolis cinematogràfics, de les seves agències cablegràfiques, les seves revistes, llibres i periòdics reaccionaris, se serveix de les mentides més subtils per sembrar el divisionisme i inculcar entre la gent més ignorant la por i la superstició de les idees revolucionàries que únicament poden i han desglaiar els interessos dels poderosos explotadors i els seus privilegis seculars.
El divisionisme, producte de tota classe e prejudicis, idees falses i mentides; el sectarisme, el dogmatisme, la manca damplitud per a analitzar el paper que correspon a cada capa social, als seus partits, organitzacions i dirigents, dificulten la unitat dacció imprescindible entre les forces democràtiques i progressistes dels nostres pobles. Són vicis de creixement, malalties dinfantesa del moviment revolucionari, que han de quedar enrera. En la lluita antiimperialista i antifeudal és possible vertebrar la immensa majoria del poble darrera unes metes dalliberament que uneixin lesforç de la classe obrera, els camperols, els treballadors intel·lectuals, la petita burgesia i les capes més progressistes de la burgesia nacional. Aquests sectors comprenen la immensa majoria de la població i aglutinen grans forces socials capacitades per a eliminar el domini imperialista i la reacció feudal. En aqueix ampli moviment poden i han de lluitar plegats pel bé de les seves nacions, pel bé dels seus pobles i pel bé dAmèrica, des del vell militant marxista fins al catòlic sincer que no tingui res a veure amb els monopolis ianquis i els senyors feudals de la terra.
Aqueix moviment podria arrossegar els elements progressistes de les forces armades, humiliats també per les missions militars ianquis, per la traïció als interessos nacionals de les oligarquies feudals i la immolació de la sobirania nacional als dictats de Washington.
Allí on els camins del poble són tancats, on la repressió dels obrers i camperols és ferotge, on és més fort el domini dels monopolis ianquis, la cosa primera i més important que cal entendre és que no és just ni correcte entretenir els pobles amb la il·lusió vana i acomodatícia darrencar, per vies legals que ni existeixen ni existiran, a les classes dominants, atrinxerades en totes les posicions de lestat, monopolitzadores de la instrucció, mestresses de tots els vehicles de divulgació i posseïdores dinfinits recursos financers, un poder que els monopolis i les oligarquies defensaran a sang i foc amb la força de les seves policies i els seus exèrcits.
El deure de tot revolucionari és fer la Revolució.
És sabut que, a Amèrica i al món, la revolució vencerà, però no és pas de revolucionaris asseures a la porta de casa per veure passar el cadàver de limperialisme. El paper de Job no quadra amb el dun revolucionari. Cada any que sacceleri lalliberament dAmèrica significarà milions dinfants que se salven per a la vida, milions dintel·ligències que se salven que se salven per a la cultura, cabals infinits de dolor que sestalviaran els pobles. Encara que els imperialistes ianquis preparin a Amèrica un drama de sang no podran aixafar les lluites dels pobles, concitaran contra seu lodi universal i serà també el drama que marcarà la fi del seu sistema golut i cavernícola.
Cap poble dAmèrica llatina no és feble, perquè forma part duna família de 200 milions de germans que pateixen les mateixes misèries, alberguen els mateixos sentiments, tenen els mateixos enemics, somnien tots un mateix destí millor i compten amb la solidaritat de tots els homes i dones honrats del món sencer.
Tot i lepopeia de la independència de lAmèrica llatina, tot i lheroisme que hi hagué en aquella lluita, a la generació de llatinoamericans davui li ha tocat una epopeia major i més decisiva encara per a la humanitat. Perquè aquella lluita es féu per a alliberar-se del poder colonial espanyol, duna Espanya decadent, envaïda pels exèrcits de Napoleó. Avui li correspon la lluita dalliberament contra la força més important del sistema imperialista mundial i per oferir a la humanitat un servei encara més gran que el que li oferiren els nostres avantpassats.
Aquesta lluita, però, més que aquella, la faran les masses, la faran els pobles; els pobles hi jugaran un paper molt més important que aleshores; els homes, els dirigents, tenen menys importància i en tindran menys en aquesta lluita que no pas en aquella.
Aquesta epopeia que tenim al davant lescriuran les masses famolenques dindis, de camperols sense terra, dobrers explotats, lescriuran les masses progressistes, els intel·lectuals honestos i brillants que tant abunden a les nostres sofertes terres dAmèrica llatina; lluita de masses i didees; epopeia que duran endavant els nostres pobles maltractats i menyspreats per limperialisme, els nostres pobles desconeguts fins avui, que ja comencen a produir-li maldecaps. Ens considerava un ramat impotent i submís; i ja sen comença a esglaiar; ramat gegantí de 200 milions de llatinoamericans en els quals el capital monopolista ianqui veu ja el seu fosser.
Amb aquesta humanitat treballadora, amb aquests explotats infrahumans, paupèrrims, manipulats pel mètode del fuet i el majoral no shi ha comptat gaire. Des de lalba de la independència els seus destins han estat els mateixos; indis, gautxos, mestissos, zambos, quarterons, blancs sense béns ni rendes, tota aqueixa massa humana que es formà a les files de la pàtria de què no gaudí mai, que caigué a milions, que fou estrossada, que guanya la independència de les seves metròpolis per a la burgesia, que fou desterrada dels repartiments, que continuà ocupant el darrer graó dels beneficis socials, que continua morint de fam, de malalties guaribles, de desatenció, perquè a ella no li arribaren mai els béns salvadors: el simple pa, el llit dun hospital, la medicina, la mà que ajuda.
Però lhora de la seva reivindicació, lhora que ella mateixa sha triat, lassenyala, amb precisió, ara, també dun extrem a laltre del continent. Ara aquesta massa anònima, aquesta Amèrica de color, ombriva, taciturna, que canta en tot el continent amb la mateixa tristesa i desengany, ara, aquesta massa és la que comença a entrar definitivament en la seva pròpia història, comença a escriure-la amb sang, comença a patir-la i a morir-la. Perquè ara, pels camps i les muntanyes dAmèrica, pels vessants de les seves serralades, per les seves planes i selves, en la soledat o en el tràfec de les ciutats, a les ribes dels grans oceans i rius es comença a estremir aquest món ple de raons, amb els punys calents del desig de morir per allò que és seu, de conquerir els seus drets burlats durant quasi 500 anys per uns i altres. Ara sí, ara la història haurà de comptar amb els pobres dAmèrica, amb els explotats i vilipendiats dAmèrica llatina, que han decidit començar a escriure ells mateixos, per sempre més la seva història. Ja sels veu pels camins un dia i un altre dia, a peu, en marxes sense fi de centenars de quilòmetres, per arribar fins als olimps governants a reclamar els seus drets. Ja sels veu, armats de pedres, de pals, de matxets, de totes bandes, cada dia, ocupant les finques, endinsant els seus garfis en la terra que els pertany i defensant-la amb la vida; sels veu portant cartells, banderes i consignes; fent-les córrer voleiant per entre les muntanyes o tot al llarg de les extenses planes. I aqueixa onada de rancor escruixidor, de justícia reclamada, de dret trepitjat que es comença a aixecar entre les terres de lAmèrica llatina, aqueixa onada ja no saturarà. Aqueixa onada anirà creixent cada dia que passi. Perquè aqueixa onada la formen la majoria, els majoritaris en tots els aspectes, els que amb el seu treball acumulen les riqueses, creen els valors i fan anar les rodes de la història, i que ara es desperten del llarg somni embrutidor a què els havien sotmès.
Perquè aquesta gran humanitat ha dit Prou? i sha posat a caminar. I la seva marxa de gegants ja no saturarà fins aconseguir la veritable independència per la qual ja han mort més dun cop inútilment. Ara, en tot cas, aquells que morin, moriran com els de Cuba, els de Playa Girón, que moriren per la seva única, veritable, irrenunciable independència.


PÀTRIA O MORT! VENCEREM!!!
EL POBLE DE CUBA
L'Havana, Cuba, Territori Lliure d'Amèrica, 4 de febrer de 1962.

CAJEI. Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista

copyleft 2004

- deal7